El segon cop que vaig anar a Catalunya, fa més o menys dos anys, vaig decidir explorar França també. Parlo francés i sempre m’agrada practicar les meves llengües i descobrir noves cultures.
Va ser molt interessant. Ja sabia que Perpinyà forma part del Països Catalans. Més precisament, que Perpinyà forma part de Catalunya Nord, una regió que va esdevenir territori francés en 1659.
La gent era molt amable, hi havia un castell bonic que es deia Palau dels Reis de Mallorca, i vaig gaudir del menjar prou ric.
La cosa curiosa és que el català gairabé no es sent. Fora de dues dones que vaig conèixer al poblet de Toluges que parlaven la llengua, no vaig sentir el català mai. Encara que va ser molt interessant parlar amb les dones (el seu dialecte era prou diferent que el català al sud de les muntanyes), era gairabé com visitar un museu. Un museu on es podia explorar la cultura catalana com a un artefacte i molt menys com a una cosa viva.
Lo mateix puc dir sobre la meva experiència a Alacant, una ciutat que vullia explorar precisament per la seva cultura valenciana i catalanoparlant. Segons els mapes que jo havia vist, era territori principalment castellanoparlant. Però encara sabent això, va ser dur visitar. Com Perpinyà, hi havia carrers amb noms en català, hi havia llocs històrics, però molt poca gent que parlava la llengua. Tot arreu estaven parlant el castellà i fins que vaig conèixer un estudiant universitari català, no vaig sentir la llengua mai.
Segur que hi ha catalanoparlants a Perpinyà i a Alacant, encara si són pocs. I menys que hi havia fa temps.
Si analitzem les millors recuperacions culturals, gairabé totes han tingut èxit gràcies a un estat. Moltes llengües amb pocs parlants com l’hebreu, el txec, i el lituà (entre altres), han sobreviscut perquè tenen un estat independent.
Si Catalunya aconsegueix la seva independència, això protegerà la llengua catalana per generacions. Per a que no es converteixi la cultura catalana en un bon tema per un museu, sinó una llengua encara viva i evolucionant.
És per això que sóc independentista. Perque els museus són per a objectes, no cultures enteres.
Per als llectors que no em coneixen, sóc un jueu americà i israelià. Vaig aprendre el català fa uns anys a Georgetown University a Washington, D.C. Vaig prendre un curs d’un semestre, subvencionat per la Fundació Ramon Llull. Encara que ja estava interessat en Catalunya abans, aquell aprenentatge em va canviar la vida.
Molts cops, la gent pensa que només les llengües amb més parlants importen. Com si la quantitat de boques parlant representés la saviesa o l’intel·ligència. Però no és veritat. Podem pensar, per exemple, al cas del grecoparlants, que són només 13.4 millons, però que sense dubte han contribuït fenomenalment a la civilització occidental.
El cas dels catalans no és diferent. Amb més de 10 millions de parlants, el català forma part d’una civilització de fa més de mil anys. Una civilització amb literatura, música, dansa, arquitectura, poesia, i més. I cada aspecte amb el seu caràcter únic i local.
Mil cops, quan vaig dir que parlava català, la resposta ha segut “per qué? Cada català parla castellà, és una llengua petita, i no et serveix més el xinés o alguna llengua ‘important’?” I la meva resposta és: “una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina.” O sigui, que a qualsevol lloc al món, podem trobar saviesa i riquesa cultural. No importa el tamany de la llengua- encara si no té poder polític, val la pena aprendre. De fet a vegades les llengües sense tant poder polític ofereixen una perspectiva nova i especial.
No és gaire curiós que aquesta expressió coneguda entre lingüistes i activistes és, de fet, una contribució de la meva civilització, la jueva. El lingüista Max Weinrich, un acadèmic que s’especialitzava en la llengua ídix, la llengua dels meus avis. I recenment, una llengua que vaig aprendre jo per a conectar-me amb els meus arrels culturals. És una llengua minòritaria que, igual que el català, ha segut menyspreada pel seu tamany i “falta d’importància”. Molts cops, racistes es refereixen al idioma com un “dialecte” de l’alemany, igual que el prejudici que diu que el català és només un dialecte del castellà.
És precisament per aquest menyspreu i imperialisme cultural que com a jueu, m’identifico amb el moviment per l’independència de Catalunya. Perque jo sé bé que les forces majoritàries del món- no podem comptar amb elles per a protegir les nostres cultures. Som pobles que hem patit la discriminació i la persecució- i del mateix estat espanyol.
Llavors comparteixo la meva solidaritat amb el poble català durant aquest moment difícil. No sé qual sera el resultat, però vull que sapigueu que teniu el meu suport. I seguiré parlant en català, en castellà, en anglés, en hebreu, en qualsevol llengua possible, per a que el món s’enteri de la justicia de la vostra causa.
Per a tots els meus amics i llectors que no saben, tinc una conexió prou forta amb la llengua catalana i el públic que la parla.
Seguint la recomanació del meu amic Felip Querol, qui em va entrevistar fa uns mesos sobre Israel, escriuré el meu primer blog en català. O diguem, el meu segon, si s’enclueix el que vaig escribir com a estudiant de català a Georgetown University fa 5 anys 😉 .
Felip em va trobar a un grup de Facebook de Catalans a Israel. Era curiós perquè justament en aquest moment, jo estava visitant Catalunya. Tenim una paraula en Yiddish per a explicar aquests moments afortunats: “bashert”. O sigui, “predestinat”. Meant to be.
Podeu escoltar l’entrevista
Començo a parlar a les 11:15 minuts més o menys.
Era una entrevista tan divertida. Com hi ha molt antisemitisme acutalment a Europa, jo estava una mica nerviós. Felip volia aprendre sobre Israel com un país diverse i complicat i interessant? O volia fer polèmica?
Jo estava molt content de que ell volia aprendre. Parlar com éssers humans sobre la complexitat i la bellesa del meu país.
No va ser el primer cop que vaig experimentar la màgia que és parlar en català sobre el judaisme. Que és teixir junts dues identitats meves. L’una enriquint l’altra. Com si no va passar 500 anys de distancament i anhel.
Fa uns anys, quan encara vivia a Washington, D.C., on vaig creixer, vaig tenir l’oportunitat de ser un Katalonski. Katalonski, per qui no sap, és un programa fenomenal de TV3 que va explorant el món, tractant de trobar gent com jo qui ha aprés el català.
Vaig tenir l’oportunitat de convidar l’equip d’aquest programa, inclouent-hi el presentador Halldor Mar, a la meva sinagoga. Ell és un Katalonski com jo- nascut a Islàndia i ara un catalanoparlant radicat a Barcelona. La meva sinagoga va ser la primera que van visitar mai. No només això, els meus nous amics catalans van venir a fer danses folklòriques israelianes. O al menys van tractar de fer-les 😉
Podeu veure l’episodi aquí. Parlo de per què vaig aprendre la llengua. Com la meva identitat com a minoria va influir la meva decisió. Com ser jueu gay funciona- i per què em conecta amb el català.
Si dic la veritat, sempre quan em trobo amb dificultats o desafiaments, tinc ganes de parlar català. I encara més, parlar amb catalans sobre el judaisme i Israel.
No és per casualitat. Viure a Israel, viure com jueu és difícil. Et trobes lluitant contra prejudicis àntics. Per desgràcia, a Catalunya també, on un grup de ignorants van posar un boicot contra el meu país d’Israel. Però clar, no contra dotzenes d’altres països molt més violents i agressius. I sense pensar als israelians progressistes com jo que estan tractant de seguir construint una societat cada cop més oberta, tolerant, i diversa. De lluitar per la justicia i un millor futur. És la lluita de tot el món actualment- però els que proposen boicotear el meu país només parlen dels “pecats” dels jueus. Un prejudici ibèric que no va desaparèixer durant els ‘ùltims 500 anys.
El que si m’anima es veure molts catalans que volen aprendre sobre el judaisme i la diversitat israeliana. La comunitat gay a Tel Aviv, els jueus iraqís que continuen parlant el seu dialecte àrab àntic als carrers de Or Yehuda, els ciutadans àrabs que parlen al menys tres llengües i tenen representació política al parlament. Un dret democràtic que per desgràcia no existeix als nostres països veïns.
Llavors quan parlo català i em conecto amb catalans que volen aprendre sobre la meva cultura, em fa content. I m’anima aprendre encara més sobre ells- la seva cultura, la seva història, la seva llengua tan bonica. Com em va passar a Vila Joiosa amb el meu nou amic valencià Josep.
I és per això que en aquest moment, quan estic buscant feina, quan vaig veure coets del Hamas, quan tinc la vida una mica estressant, em trobo escribint el meu primer blog en català.
Compto amb els meus amics catalans. Som minories. Hem sigut oprimit pel mateix estat espanyol. Les notres llengües- el yidish, el ladino, el català mateix- han sigut ignorades i menyspreades per l’història. Perque som “cultures petites”. Perque segons alguns, només una civilització que té 300 millons de parlants importa.
Però jo sé, com jueu, com israelià, i com catalanoparlant, que no és veritat. Que, com la meva primera professora de català em va dir: “cada llengua és una riquesa”.
Els èxits dels jueus i dels catalans són innombrables. Hem pogut sobreviure i preservar les nostres cultures malgrat persecucions i ignorancia de fa segles. Tenim històries riques i conectades.
Seguim tractant de tobar un equilibri entre la modernitat i la necessitat de preservar les notres identitats antigues. Una cosa que poca gent al món enten. Però seguim endavant.
Penso en el meu primer blog en català, el que vaig escribir com estudiant universitari a Georgetown gràcies a la Fundació Ramon Llull. I potser no sigui per casualitat que aquest blog, que jo hauria pogut escriure sobre qualsevol tema, el vaig escriure sobre el ladino. La llengua judeo-ibèrica que el meu pobre ha preservat fins avui malgrat la nostra expulsió del país que era el nostre. El nostre- de vosaltres i de nosaltres. De la vostra sang amagada i de la meva- les dues provenints del país del qual escric aquest blog. Un miracle que l’Inquisició no hauria pogut imaginar fa 500 anys.
Quan penso en el català, penso en l’esperança. En el futur. En les dificultats acutals. En la riquesa de ser una minoria que segueix contribuint i vivint i sobrevivint. Rient malgrat l’ignorancia. Rient en hebreu, en català. Rient com som.
Per això, quan es parla del català i del judaisme, no em puc separar. Perque per a mi, són dos aspectes inseparables de qui sóc.
Enviant una abraçada de Jerusalem. Als meus germans i a les meves germanes a Catalunya.
Us estimo ❤️
—
La foto és del mapa del call jueu de Tortosa, una ciutat preciosa que vaig visitar l’ùltim cop que vaig anar a Catalunya.
Planting Roots Bearing Fruits 
You must be logged in to post a comment.