El meu primer blog en català

Per a tots els meus amics i llectors que no saben, tinc una conexió prou forta amb la llengua catalana i el públic que la parla.

Seguint la recomanació del meu amic Felip Querol, qui em va entrevistar fa uns mesos sobre Israel, escriuré el meu primer blog en català.  O diguem, el meu segon, si s’enclueix el que vaig escribir com a estudiant de català a Georgetown University fa 5 anys 😉 .

Felip em va trobar a un grup de Facebook de Catalans a Israel.  Era curiós perquè justament en aquest moment, jo estava visitant Catalunya.  Tenim una paraula en Yiddish per a explicar aquests moments afortunats: “bashert”.  O sigui, “predestinat”.  Meant to be.

Podeu escoltar l’entrevista Començo a parlar a les 11:15 minuts més o menys.

Era una entrevista tan divertida.  Com hi ha molt antisemitisme acutalment a Europa, jo estava una mica nerviós.  Felip volia aprendre sobre Israel com un país diverse i complicat i interessant?  O volia fer polèmica?

Jo estava molt content de que ell volia aprendre.  Parlar com éssers humans sobre la complexitat i la bellesa del meu país.

No va ser el primer cop que vaig experimentar la màgia que és parlar en català sobre el judaisme.  Que és teixir junts dues identitats meves.  L’una enriquint l’altra.  Com si no va passar 500 anys de distancament i anhel.

Fa uns anys, quan encara vivia a Washington, D.C., on vaig creixer, vaig tenir l’oportunitat de ser un Katalonski.  Katalonski, per qui no sap, és un programa fenomenal de TV3 que va explorant el món, tractant de trobar gent com jo qui ha aprés el català.

Vaig tenir l’oportunitat de convidar l’equip d’aquest programa, inclouent-hi el presentador Halldor Mar, a la meva sinagoga.  Ell és un Katalonski com jo- nascut a Islàndia i ara un catalanoparlant radicat a Barcelona.  La meva sinagoga va ser la primera que van visitar mai.  No només això, els meus nous amics catalans van venir a fer danses folklòriques israelianes.  O al menys van tractar de fer-les 😉

Podeu veure l’episodi aquí.  Parlo de per què vaig aprendre la llengua.  Com la meva identitat com a minoria va influir la meva decisió.  Com ser jueu gay funciona- i per què em conecta amb el català.

Si dic la veritat, sempre quan em trobo amb dificultats o desafiaments, tinc ganes de parlar català.  I encara més, parlar amb catalans sobre el judaisme i Israel.

No és per casualitat.  Viure a Israel, viure com jueu és difícil.  Et trobes lluitant contra prejudicis àntics.  Per desgràcia, a Catalunya també, on un grup de ignorants van posar un boicot contra el meu país d’Israel.  Però clar, no contra dotzenes d’altres països molt més violents i agressius.  I sense pensar als israelians progressistes com jo que estan tractant de seguir construint una societat cada cop més oberta, tolerant, i diversa.  De lluitar per la justicia i un millor futur.  És la lluita de tot el món actualment- però els que proposen boicotear el meu país només parlen dels “pecats” dels jueus.  Un prejudici ibèric que no va desaparèixer durant els ‘ùltims 500 anys.

El que si m’anima es veure molts catalans que volen aprendre sobre el judaisme i la diversitat israeliana.  La comunitat gay a Tel Aviv, els jueus iraqís que continuen parlant el seu dialecte àrab àntic als carrers de Or Yehuda, els ciutadans àrabs que parlen al menys tres llengües i tenen representació política al parlament.  Un dret democràtic que per desgràcia no existeix als nostres països veïns.

Llavors quan parlo català i em conecto amb catalans que volen aprendre sobre la meva cultura, em fa content.  I m’anima aprendre encara més sobre ells- la seva cultura, la seva història, la seva llengua tan bonica.  Com em va passar a Vila Joiosa amb el meu nou amic valencià Josep.

I és per això que en aquest moment, quan estic buscant feina, quan vaig veure coets del Hamas, quan tinc la vida una mica estressant, em trobo escribint el meu primer blog en català.

Compto amb els meus amics catalans.  Som minories.  Hem sigut oprimit pel mateix estat espanyol.  Les notres llengües- el yidish, el ladino, el català mateix- han sigut ignorades i menyspreades per l’història.  Perque som “cultures petites”.  Perque segons alguns, només una civilització que té 300 millons de parlants importa.

Però jo sé, com jueu, com israelià, i com catalanoparlant, que no és veritat.  Que, com la meva primera professora de català em va dir: “cada llengua és una riquesa”.

Els èxits dels jueus i dels catalans són innombrables.  Hem pogut sobreviure i preservar les nostres cultures malgrat persecucions i ignorancia de fa segles.  Tenim històries riques i conectades.

Seguim tractant de tobar un equilibri entre la modernitat i la necessitat de preservar les notres identitats antigues.  Una cosa que poca gent al món enten.  Però seguim endavant.

Penso en el meu primer blog en català, el que vaig escribir com estudiant universitari a Georgetown gràcies a la Fundació Ramon Llull.  I potser no sigui per casualitat que aquest blog, que jo hauria pogut escriure sobre qualsevol tema, el vaig escriure sobre el ladino.  La llengua judeo-ibèrica que el meu pobre ha preservat fins avui malgrat la nostra expulsió del país que era el nostre.  El nostre- de vosaltres i de nosaltres.  De la vostra sang amagada i de la meva- les dues provenints del país del qual escric aquest blog.  Un miracle que l’Inquisició no hauria pogut imaginar fa 500 anys.

Quan penso en el català, penso en l’esperança.  En el futur.  En les dificultats acutals.  En la riquesa de ser una minoria que segueix contribuint i vivint i sobrevivint.  Rient malgrat l’ignorancia.  Rient en hebreu, en català.  Rient com som.

Per això, quan es parla del català i del judaisme, no em puc separar.  Perque per a mi, són dos aspectes inseparables de qui sóc.

Enviant una abraçada de Jerusalem.  Als meus germans i a les meves germanes a Catalunya.

Us estimo ❤️

—

La foto és del mapa del call jueu de Tortosa, una ciutat preciosa que vaig visitar l’ùltim cop que vaig anar a Catalunya.